Som humans i som meravellosos, tenim la potència extraordinària de transformar les realitats i generar impactes positius i transformadors en les vides dels altres (i en la nostra per descomptat). També es cert que sovint això no és tan fàcil i tenim moltes pors que ens bloquegen i ens mantenen ancorats en vells sistemes de funcionament o aterrits per mil motius no som capaços de fer un pas (ni endavant ni endarrere).
Hi ha moments delicats que temem de forma intensa: dir no a una persona estimada per algun motiu, fer-nos respectar quan pensem que no han estat considerats amb nosaltres, argumentar les pròpies posicions en relació a temes diversos i haver d’enfrontar discrepàncies. Una de les formes més habituals de resoldre aquest trànsit tan incòmode és evitar la situació que genera aquesta por i aleshores tema resolt; doncs la veritat és que no queda resolt i de fet encara ho empitjora.
Defugir la situació problemàtica només far que alimentar “l’escena temuda” amb els fantasmes d’allò que podia haver estat i de què podia haver passat, i si m’hagués dit i m’hagués fet i quina por, i pobre de mi i bla, bla, bla. Acabem amb el cor encongit i més atemorits que al principi. Què fer aleshores?
No sé si hi ha la resposta, sé que una bona estratègia és afrontar el moment i mantenir-se en ell. Afrontar-lo vol dir que anem a buscar allò que ens fa por i ho mirem de cara, amb coratge; el que és molt poderós d’observar és que la font de les nostres pors no només no creix sinó que el fet d’estar allà davant i mirant-la de front ens fa veure la realitat del que hi ha, (neta de pols i palla), la realitat/dificultat acostuma a ser més manejable que no pas les òrbites que li pintem a sobre i tot el que arribem a imaginar-nos.
Més enllà de les nostres pors i el seu impacte negatiu d’angoixa i neguit; el cert és que compleixen un paper important i positiu en les nostres vides. Trobar la intenció positiva de la por, es a dir quin és el missatge que té de bo per mi de tenir por és tota una experiència de descobriment i de creixement personal.
Qui s’anima? Sort.
Hi ha moments delicats que temem de forma intensa: dir no a una persona estimada per algun motiu, fer-nos respectar quan pensem que no han estat considerats amb nosaltres, argumentar les pròpies posicions en relació a temes diversos i haver d’enfrontar discrepàncies. Una de les formes més habituals de resoldre aquest trànsit tan incòmode és evitar la situació que genera aquesta por i aleshores tema resolt; doncs la veritat és que no queda resolt i de fet encara ho empitjora.
Defugir la situació problemàtica només far que alimentar “l’escena temuda” amb els fantasmes d’allò que podia haver estat i de què podia haver passat, i si m’hagués dit i m’hagués fet i quina por, i pobre de mi i bla, bla, bla. Acabem amb el cor encongit i més atemorits que al principi. Què fer aleshores?
No sé si hi ha la resposta, sé que una bona estratègia és afrontar el moment i mantenir-se en ell. Afrontar-lo vol dir que anem a buscar allò que ens fa por i ho mirem de cara, amb coratge; el que és molt poderós d’observar és que la font de les nostres pors no només no creix sinó que el fet d’estar allà davant i mirant-la de front ens fa veure la realitat del que hi ha, (neta de pols i palla), la realitat/dificultat acostuma a ser més manejable que no pas les òrbites que li pintem a sobre i tot el que arribem a imaginar-nos.
Més enllà de les nostres pors i el seu impacte negatiu d’angoixa i neguit; el cert és que compleixen un paper important i positiu en les nostres vides. Trobar la intenció positiva de la por, es a dir quin és el missatge que té de bo per mi de tenir por és tota una experiència de descobriment i de creixement personal.
Qui s’anima? Sort.
0 comentarios:
Publicar un comentario
Gracias por tu aportación, las ideas y opiniones que recogemos hacen que trabajemos para darte un mejor servicio.